La meva estimada Lledó. Fa molts d'anys els nostres camins ens van separar. I certament no vam estar molt de temps junts. Crec que hauriem coincidit en dir que no vam saber estimar-nos alhora, que ens estimàrem dessincronitzats. Molt de temps després de que s'apagués la nostra relació ens vam veure un darrer pic a Palma. Vam anar a fer un cafè, estaves preciosa. Jo et vaig veure arribar de lluny mentre escoltava In the White de Katatonia, i va ser un moment poètic i intens que sempre recordaré.
La notícia de la teva mort em va colpejar d'una manera que no hagués esperat. Que difícil és sentir, i acceptar, que una persona que has estimat, la pell de la qual ha estat la teva pell, ja no és sobre la terra. Se'm fa díficil d'acceptar. No vull pensar com ho deuen passar els teus amics propers, la teva família, el teu marit... el teu fill. No és just, eres tan jove...
Sempre recordaré de tu aquell intens i misteriós somriure, aquella rialla de dents perfectes, aquella mirada plena d'afecte que mai sabia què volia dir. Van ser uns dies hermosos. Fins sempre, Lle.
[Deix aquest post, a pesar d'estar escrit en posterioritat, el dia de la teva mort, per recordar-te sempre.]
