28.7.08

Cristóbal Serra, atacado

La semana pasada pude leer en UH dos ataques bastantes gratuitos hacia el escritor Cristóbal Serra por el mero hecho de que ha sido uno de los que ha firmado el polémico manifiesto por la lengua castellana o como se llame. Dejando de lado que el propio Manifiesto me parece un poco inadecuado o desafortunado, y no sería yo el que lo firmara, creo que es de auténticos cobardes el criticar a una persona y a su carrera por el mero hecho de que haya firmado una adhesión. A pesar de que entre los firmantes hay gente a la que admiro y respeto mucho, no se me ocurriría por ese gesto empezar a criticar gratuitamente a esas personas para aprovechar y cargar contra ellas. En UH, que yo sepa, (J.L. Calbarro se extiende en detalles, pero tampoco es cuestión de hacerse el mártir) primero fue el señor glosador, que le atizó la primera ostia. De Serra decía "le amamanta otro país" y que si merece premios, desde luego no es el Ramon Llull. Pues bueno. Pero luego está Ferrer Miserol, que en su columna de Tribuna se debe sentir con ínfulas de poder suficiente para arremeter contra Serra y despacharse a gusto. Empieza diciendo que a él nunca le ha gustado la literatura de Cristóbal Serra y que el hecho de que Octavio Paz hablase bien de él le produce, más que nada, aversión. Y luego viene a decir algo así como "y yo no quería contar esto, pero es que él me ha obligado firmando ese Manifiesto... resulta que una vez cené con él y otros amigos escritores catalanes y se pasó toda la noche hablando mal de Catalunya, me avergonzó, etc. etc.". [A todo esto, claro, Ferrer Miserol escribe en castellano, que quede claro, para que se vea su coherencia.] Ferrer Miserol es muy valiente y muy caballero. Su artículo se resume en "qué rabia me da que este tío al que odio haya firmado esto, voy a aprovechar para meterme con él y me quedo a gusto", porque otro sentido no tiene su artículo, es tan sólo un ataque personal enmascarado con una excusa sociolingüística. Que me expliquen cuánta rabia y cuánta envidia se ha de tener para escribir directamente una columna de odio hacia alguien como ése, un artículo que no aporta nada excepto retratar la bajeza de quien lo escribe. Es como si nos advirtiera, ¡hey, cuidado con Cristóbal Serra, que ha firmado un manifiesto contra el catalán, es un señor malísimo! Bueno, ¿y qué si lo ha hecho? Allá él y sus convicciones. Mi pregunta es, Ferrer Miserol, ¿Y A QUIÉN LE IMPORTA?

7 opiniones:

Anónimo dijo...

Jo l’he vist atacat per dues persones. El primer va ser Llorenç Capellà, al Diari de Balears. Capellà passarà a la història de la literatura, però no per la seva obra. Ho farà com l’home que intentà silenciar Contra tots els mals, l’excel•lent dietari de Guillem Simó.

El seu article em va indignar, però al manco reconeixia el mèrit literari de Serra, i mirava de filar alguns arguments. Per tant, i mira que Capellà em desagrada, la cosa encara era legítima. Al cap i a la fi, en Tòfol s’ha significat públicament (Calbarro, al que respect, ha ficat Tòfol a una guerra que no és la seva, de cap de les maneres), i els posicionaments públics poden generar rèpliques.

Ara, aquest articlet que en Ferrer Miserol va perpetrar l’altre dia... va ser Míser i va fer Oi. L’article diu que “el estilo deleita la obra”. Amb això li basta per suspendre un examen de castellà de primer de batxillerat. És necessari fer sang amb la incompetència lingüística d’un senyor que ens alliçona sobre l’estil literari, no ja als lectors d’UH, sinó a Serra i Octavio Paz? Jo crec que no. És millor remarcar l’absència d’arguments, la gratuïtat del seu odi, la seva covardia típicament mallorquina (conta una anècdota, però sense donar-ne els noms dels altres testimonis), la seva manca d’imaginació per acostar-se al personatge-Serra, o la seva necessitat de ser més papista que el papa.

Més papista que el papa, he dit... Els cervells brillants del catalanisme, que n’hi ha i més d’un, ben segur que s’hauran sentit decebuts per la signatura de Tòfol al Manifest. Però ni Damià Pons, ni Guillem Frontera, ni Bartomeu Fiol (els tres que jo més admir) n’han escrit res. Deu ser que saben distingir posicionaments públics i vàlua personal, política i literatura...

Les persones, i això ho dic sense ironia, no tenim la culpa de les nostres limitacions. Sap greu entrar a fer mal. Però l'article de Ferrer Miserol va ser brut, covard, miserable, fàcil (no es ficarà amb el cacic del seu editor, no! Però sí amb un senyor de vuitanta-sis anys, independent i de condició gairebé humil)... Un espectacle molt desagradable.

Encara dues coses: discrep del Manifest, tot i admirar-ne alguns dels signants (d’altres, ni parlar-ne!). Però sí crec que és legítim, i que no s’ha de ser necessariament feixista per tal de signar-lo: basta estar equivocat, cosa que ens passa sovint a tots. Aquest país mata el debat públic per l’arrel: es nega legitimitat a l’adversari de bon començament, i ja ens podem estalviar els arguments... Ho fa tothom, però per tant, també ho fa el nacionalisme català. És una llàstima. Pel que fa a l’anticatalanisme de Tòfol, sempre segons la meva experiència conversant amb ell, només és cert si llavors acceptam que també és antisemita, antiamericà, antiandalús, antibasc, antianglès, antimahoma, antipenicilina, antilletfreda, antifranquista, antimallorquí, antiwagner, antielectricitat, antibudista, proxueta, proFoix, properucho, proleonbloy, antidostoievski, antinovel•la, protestamentari, proirracionalista, antitaurí, provallejo i prolarrea, antiuniversitari, projoanramonbonet, propereserra (què hem de fer!), proOctavioPaz, casi casi antiborges, profenòmensparanormals i sobretot, sobretot, antibeneitura, i una consciència tan, tan lliure, que en Ferrer Miserol no pot ni somniar amb pensar i viure amb la llibertat i absència de prejudicis de què ell gaudeix. No tothom és avorrit, per sort!

Medusa Dollmaker dijo...

Yo tampoco firmaría un manifiesto en contra del catalán, pero lo que seguro no haría es juzgar toda la obra y carrera de un hombre por sus actos si ni tan siquiera son hechos abominables.

Aquí veo yo muchas ganas de subirse al carro de tirar piedras. Y ninguno está libre de pecado. Véase el mismo Ferrer, defendiendo a ultranza el catalán y rajando como una portera "pues no lo cuentes pero dijo esto"... pero ese chismorreo lo hace en castellano imperfecto. Tócate las narices.
Es como aquellos que se dan de ostias por tocar el manto de la Virgen en las procesiones y luego no pisan la iglesia el resto del año. A mi, la verdad, esos no me compran.

Johannes A. von Horrach dijo...

Muy interesante la entrada. No he leído el artículo del tal Miserol, que ya me bastó con el del mediocre y venenoso Capellà.

Josep, molt bon comentari el teu.

Medusa, disculpa, pero el Manifiesto no está contra el catalán (ni contra el euskera ni contra el gallego).

Yo sí he firmado el Manifiesto. Ciertas compañías me traen sin cuidado; si uno tiene que estar mirando, antes de hacer nada, quien le sigue en su camino, me parece mala estrategia. Estar de acuerdo con sujetos discutibles en algunos puntos no te obliga a compartir todo su ideario o sus intenciones (en este caso, ciertas interpretaciones en clave 'españolista' del manifiesto, que en sí no lo es de españolista).

shalom

Johannes A. von Horrach dijo...

ahh, ¡y que vivan Cristóbal Serra y JOHN ZORN, que toca este miércoles en sa Pobla!

http://es.youtube.com/watch?v=VLRcr5An5xY&feature=related

Anónimo dijo...

Molt b� el teu comentari Josep.
Tamb� ens ha agradat el pron�stic sobre el futur literari de LLoren�
Capell� nom�s passar� a la hist�ria de la literatura per haver estat la persona que volgu� silenciar l'excel�lent dietari de Guillem Sim�.
T'he puc assegurar Josep que si el recordat Guillem Sim� pogu�s llegir la teva predicci� sobre el futur literari d'en Capell�faria una gran rialla.

Anónimo dijo...

M'he equivocat, òbviament, citant el llibre de Simó, que es titula en realitat En aquesta part del món -Contra tots els mals era un volum que recollia la recepció crítica d'aquesta obra.

Sent vertadera admiració per aquest dietari de Simó, que roman a la meva capçalera al costat de Con un solo ojo, den Tòfol.

Anónimo dijo...

Som de la colla dels bons amics que tenia en Guillem i com pots imaginar ens alegra molt comprovar que com més passa el temps l'obra de Simó és més apreciada.
Li vaig sentir dir a Carles Duarte i Monserrat, en una conversa informal, que d'aqui tres-cents anys encara se'n parlaria del dietari d'en Guillem Simó.
També li vaig sentir dir a V. P. que el que li passava a en Llorenç Capellà era que l'enveja el consumia al ser conscient que mai arribaria a escriure tan bé com podia fer-ho en Guillem Simó.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...